Amoixant-te les anques n’evoco el paisatge
amb el braç retingut entre les teves cuixes;
amb l’humor del desig sense voler dibuixes
teranyines i escates al canell ostatge.
El teu frec cadenciós estimula el drenatge
i amerem ben aviat amb l’essència que ruixes
engonals i llençol, i és quan de sobte afluixes
amb un estremiment que anuncia l’oratge:
Perquè oblido la sina i la llengua furtiva
i et penetro furient amb la força que esperes,
i em crides pel meu nom, convulsa i emotiva,
i et fons amb el meu crit, navegants de dreceres
entre sucs de delit, de suor i saliva,
esbalaïts captius de l’amor que arreceres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada