Speculum al foder (Manual del cardar). Segle XV.

Transcrivim l’entrada del bloc Eixa altra Edat Mitjana que ens dóna a conèixer el que va ser el primer manual eròtic europeu.

Speculum al foder: la importància del sexe

   A mig camí entre la prosa científica, el tractat pràctic per al benefici de la salut i el discurs eròtic, l’Speculum al foder és una obra única en tota la producció romànica medieval, redactat anònimament en català i conservat íntegre en el manuscrit 3356 de la Biblioteca Nacional de Madrid i només parcialment en el 10162, copiats ambdós en el segle XV. En la primera de les tres parts que el composen, l’Speculum pren forma de regiment de sanitat sexual masculina i, imbuït dels preceptes de la medicina galènica, presenta consells sobre com, quan i quant s’ha de practicar el sexe; remeis i receptes casolanes per a multiplicar i espessir l’esperma o estimular l’apetit sexual; ungüents que fan “arreçar e forcen lo membre“ i, fins i tot, viandes i medicines “per créixer la verga“, amb ingredients diversos que s’emmarquen en la teoria humoral, des del punt de vista de l’andrologia aplicada.

   “Encara: lo peix rostit, con lo menjaràs cald ab ceba, creix molt lo foder. E guarda que no el menugs fred. E així mateix, menjats espàrrecs cuits rostits ab mantega de vaques, e que hi mescles vermells d’ous: és fort bo a açò.”

   En alguns passatges d’aquesta primera part, l’obra tradueix bastant fidelment el Liber minor de coitu, un tractat d’andrologia confegit a Salern envers el segle XII a partir de Liber de coitu de Constantí l’Africà. Però l’autor de l’Speculum és conscient que no basta amb l’andrologia i la higiene íntima dels homes sinó que, si s’ha de practicar el coit amb les dones, el mascle “cové que sàpia llurs maneres e llurs costumes, e que les maneig e seguesca per ço que entena ella e açò que més la vença a la voluntat“. Per això, en la segona i la tercera part, aquest compendi del saber sexual medieval presenta un peculiar ars amandi (inspirat en Ovidi) on parla de les maneres i gustos de les dones, així com de les seues tipologies (segons l’edat, el físic o el desig sexual) i característiques amoroses.

   “De la noblesa de les fembres e la bellesa, és que haja en la fembra cuatre coses molt negres, és a saber: los cabells, e les celles, e les pestanyes, e lo negre dels ulls. E quatre coses molt vermelles, és a saber: la color [de les galtes], e la llengua, e les ginyives, e los llambrots [llavis]. E quatre coses molt blanques, és a saber: lo color, e les dents, e el blanc dels ulls, e les cuixes. E quatre molt estretes, és a saber: los forats del nas e les orelles, e la boca, e les tetes, e los peus. E quatre molt primes, és a saber: les celles, e les narils, e los llambrots, e les costelles. E quatre molt grans, és a saber: lo front, e los ulls, e los pits, e les anques. E quatre molt rodones, és a saber: lo cap, e el coll, e los braços, e les pernes [cuixes]. E quatre molt odorants, és a saber: la boca, les narils, les aixelles, e el cony.” 

   Tanmateix, el que fa realment única aquesta obreta són els detalls de la vida sexual femenina (“les fembres que los ve lo talent molt tard (…) usen de godomassí [consolador fet amb cuir de Gadames]“), els consells pràctics per al “maneig” de les dones i l’art de les postures (“les maneres del foder“) que apareixen al final de la tercera part, al més pur estil Kamasutra i amb ressonàncies dels tractats àrabs.

   “Ítem, si l’home acaba tantost e la fembra tard, roman molt escarnida la fembra. E per ço, quan l’hom comença a foder, deu pensar en algunes coses e no pens en lo foder (…) E si per aventura la fembra serà d’aquelles qui acaben tard, cové a l’home que jug ab ella, e pos-li la mà sobre el cony e estrenga-li, e freg-lo-li entrò que sia escalfada e encesa, que haja volentat de foder. E estia aparellada en quatre peus, e pos-li un capçal [coixí] dejús les mans, cor és bo per açò, e meta-li la verga en lo cony per detràs.”

Podeu veure l'entrada original clicant AQUÍ